EULÀLIA BERGADÀ

< Torna enrere

Com podíem pensar que això no arribaria!

La pandèmia ens ha mostrat que les xarxes del sistema eren tan hermètiques que s’han estancat i han explotat, i qui ho ha patit són els cossos i les seves formes.

La meva primera reflexió en l’estat d’alarma va ser: com podíem pensar que això no arribaria! Quan estem estressats ens baixen les defenses i emmalaltim, i això és el que li ha passat a la humanitat en aquests moments -no als animals ni a la natura, a la humanitat!-.

La meva obra té un guió teatral senzill, com un conte, on jo faig el paper d’una coreògrafa que vol crear una peça i de cop s’adona que hi ha un xoc entre les formes ideals, la realitat i el sentit de la dansa. I això, ben mirat, té relació amb la pandèmia: ens ha mostrat que les xarxes del sistema eren tant hermètiques que s’han estancat i han explotat, i qui ho ha patit són els cossos i les seves formes (com les formes de la dansa). El bloqueig ha fet desaparèixer la transmissió i la sensibilitat entre les persones, i ens ha obligat a seguir unes pautes per relacionar-nos, treballar o estimar; igual que, en l’obra, em trobo estancada amb unes formes premeditades del que està bé i el que no. I, és clar, tot bloqueig impedeix intercanvis fluids i processos d’osmosi sensitius.

Jo vull ballar la crisi, usar les formes i traspassar-les, i veure fins on podem arribar anatòmicament per expandir-nos. Utilitzo la metàfora d’un glaciar que es comença a desfer. Se’ns havia congelat el cor, com un glaciar, i ara hem de deixar que la seva aigua inundi tot el nostre cos. Com a coreògrafa em plantejo com hem de tornar a organitzar-nos sense que el sistema torni a bloquejar-se, que estigui sempre atent al que pugui sorgir.

Cal descansar perquè les aigües flueixin de nou. És una bona oportunitat per adonar-nos que vivíem en tal frenesí que deixàvem de tenir la capacitat d’adaptació. El confinament obligat ens fa sentir el poder dels éssers humans i ens fa valorar la capacitat de compartir, ser sensibles, estimar, intercanviar… som éssers socials, i això va més enllà d’intercanviar diners per productes.

Amb el públic hi ha una relació d’amor, i en la meva propera obra el vull convidar a ballar perquè és la meva manera  de viure i d’enamorar-me de les coses. En la meva obra vull crear un estat de tensió que ens faci més sensibles al que significa la transmissió i vull que la gent tingui més ganes de tocar-se que mai!

                                                                                                                                                                     Eulàlia Bergadà

Resposta de la ballarina i coreògrafa Eulàlia Bergadà a la pregunta:

La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un abans i un després en les nostres vides i ha col·locat el cos en un espai de fragilitat i d’amenaça constant, de manera que les relacions entre les persones i l’espai que ocupen cobren un relleu especial. Des d’aquesta consciència, de quina manera podem llegir avui el teu treball (la teva obra artística o de pensament) i quines possibilitats de desenvolupament veus per a la dansa?